DE FERNANDO J.
LÓPEZ
Al meu estimat Javi el
d’anglés
No es pot dir més clar ni més
alt. El llibre de Fernado J. López (@Nando_J), Dilo en voz alta y nos reímos todos (Planeta), és una crítica de la realitat del nostre dia a dia a les aules.
Qualsevol paregut amb la realitat... com diria aquell.
I és eixa lectura quasi
obligatòria que hauria de fer qualsevol que estigués en aquest àmbit. No
s’havia publicat res tan bo des d’aquell mític llibre Petita crònica d'un professor a secundària del Toni Sala pel 2001.
Dèsset anys han passat i la realitat no ha canviat massa que diguem.
I és eixa lectura que haurien de
llegir els “professors tòxics” de qui parla al llibre, o dels pares/mares que
contaminen l’ambient, o dels polítics/pedagogs que creen lleis educatives sense
haver trepitjar una aula.
I és eixe tipus de lectura que
haurien de llegir els/les futurs/es mestres, o els i les futurs/eres
professors/eres en eixos “obligatoris” màsters de secundària.
Et sents identificat en cada
pàgina i li dónes la raó en tot moment al professor López, però és que té més
raó que un sant.
Sí, és una crítica exagerada, és
una crítica mordaç, amb humor negre, i que no voldries que fóra realitat el que
estàs llegint, però hi és. No tot és de color rosa en una escoleta, escola o
IES, però la nostra professió, a vegades he pensat que és innata, i l’has de
dur per dins.
T’enganxa. Qui l’ha llegit, l’ha
enganxat, estic més que segur! Perquè l’anècdota de la bibliografia (no farem espòiler, com em diuen els de 1r de
l’ESO) és mitològica, grandiloqüent, i tots/es hem tingut alguna el primer dia
de classe, amb eixa il·lusió mítica que t’inicia dins d’una aula, en un viatge
sense rumb. La meua va ser pitjor que la del llibre.
Recorde que el primer dia de
classe (em vam dir hora, lloc i llibre, res més), a l’entrar a l’aula, vaig
veure 45 tíos més grans que jo, amb
solapada experiència, en un curs de valencià per a professors.
Em vaig posar massa nerviós, vaig anar a l’excusat (vàter, comú o wc, com diu l’amic Juli Martínez al seu llibre sociolingüístic) i no em vaig recordar de pujar-me la bragueta. Em vaig presentar als oients i un dels presents, va alçar la mà, (il·lús que era, pensant-me que aniria a fer la primera pregunta sobre la matèria) i em va soltar això de... eres poeta? Tothom va voler recolzar-lo amb una gran rialla compartida, que no vaig seguir... Volia que em el món em tragara.
Em vaig posar massa nerviós, vaig anar a l’excusat (vàter, comú o wc, com diu l’amic Juli Martínez al seu llibre sociolingüístic) i no em vaig recordar de pujar-me la bragueta. Em vaig presentar als oients i un dels presents, va alçar la mà, (il·lús que era, pensant-me que aniria a fer la primera pregunta sobre la matèria) i em va soltar això de... eres poeta? Tothom va voler recolzar-lo amb una gran rialla compartida, que no vaig seguir... Volia que em el món em tragara.
Tots/es, els que ens dediquem
açò, que ens agrada (i no saps perquè t’apassiona tant) i volem canviar la
societat, com molt bé diu al magnífic epígraf, amb un clarió, hem de començar
per mirar-nos el melic i saber riure’s d’un mateix, reconèixer les errades per
canviar-les, i millorar. Tenim alumnat del segle xxi, i metodologies, la gran majoria del xx, per no dir del xix.
Allà pel 2000 vaig començar amb
açò de la docència. En el meu estimat col·legi concertat Pedro Herrero. Allà vivíem el que fèiem. Allà tenim nombroses
històries que també donarien per a un llibre com el de @diloenvozaltaynosreimostodos. Amb l’Iñaki, el Javi, el Vicente, el
Salva, Menjacaps, la Conxi, i eixes històries (la del trabuc, la de la piscina,
el bateig de companys...). Infinitat d’excursions, de viatges, d’activitats, de
disfressar el cole per als carnestoltes, de... del que ens agrada fer amb un fi
comú, educar vs ensenyar.
Vaig canviar d’aires allà pel
2009, per això d’aprovar una oposició, amb 0,5 punts d’experiència docent
perquè no me la volgueren reconèixer (sembla que en concertada feia distint que
en la pública), i vaig parar al Berlanga (Sant Joan d’Alacant). No podré
oblidar al col·lega Miquel Gomis i la resta, i el grup (com també diu al
llibre) de sibarites, als dinarets que fèiem a Benimagrell on canviàvem el món
després de dues botelles de vi blanc, que empassàvem amb un deliciós caldero.
Després vaig passar a un infern,
en un d’eixos instituts que ixen a la tele, (amb baralles, problemes de
conducta, etc.) i que la directiva del centre feia cas omís, fins que una
família perillosa ens va amenaçar de mort i ens adonàrem que allò no era cap
peli, perquè els Nacionals en deien el recorregut que havíem de fer cada dia
per arribar a l’IES. Encara conserve a la meua pell la psoriasi d’aquell any. I
que l’alumnat necessitava eixa disciplina del professor i l'atenció, que els feren cas,
perquè es sa casa, era un infern i l’IES era la seua salvació, la seua fugida.
A l’Assumpció (Elx), el primer
institut, el de la bragueta, vaig retornar amb condicions laborals difícils
(tenia classe de matí i de vesprada) i feia dotze horetes. Però també
compartírem moments inoblidables amb el Toni Torres i la seua dona, el Toni
Esteve, la Susi, Antonio de Matemàtiques.
I vaig arribar, després de 7 anys
al destí definitiu. Al que és ara ma casa al llarg de huit hores, l’IES Platja
de Sant Joan (Alacant). On tinc amb un grapat de profes que creuen que amb açò
de ser mestre podem millorar la vida del nostre alumnat.
Que podem canviar el pensament de
la societat perquè no diguen que tenim tres mesos de faena, cobrem molt i fem
poca faena. La gran majoria de pares/mares i alumnes saben, els que estem
implicats, que això no és cert, i que tot el treball, l’esforç que fem, que fan
(pares/mares, alumnat) té uns objectius i unes metes que aconseguim.
Cal seguir treballant, caldrà
seguir treballant perquè cap pare et diga que para que quiere estudiar matemáticas si se dedicará a las artes
plásticas, o l’alumne que et diu: y
eso, ¿para que sirve?
Caldria començar, com denuncia o
mana el llibre de López, riure’s de nosaltres mateixa (el primer) i contar
(sense pèls a la llengua) el que amaga el dia a dia en un centre escolar, on
saps com entres però no mai com ixes.
Esperarem el premi gratificant d’un
alumne o d’un pare o d’una mare, que al final del curs, et dirà la paraula
màgica que et farà començar un nou curs, amb més il·lusió i un any més d’experiència:
GRÀCIES PROFE!
Josep Miquel Arques
Galiana