LLETRES AL VENT

BLOC DEL DEPARTAMENT DE VALENCIÀ - I.E.S. PLATJA SANT JOAN - ALACANT
#ipsj1819

diumenge, 13 de maig del 2018

DILO EN VOZ ALTA Y NOS REÍMOS TODOS


DE FERNANDO J. LÓPEZ
Al meu estimat Javi el d’anglés
No es pot dir més clar ni més alt. El llibre de Fernado J. López (@Nando_J), Dilo en voz alta y nos reímos todos (Planeta), és una crítica de la realitat del nostre dia a dia a les aules. Qualsevol paregut amb la realitat... com diria aquell.
I és eixa lectura quasi obligatòria que hauria de fer qualsevol que estigués en aquest àmbit. No s’havia publicat res tan bo des d’aquell mític llibre Petita crònica d'un professor a secundària del Toni Sala pel 2001. Dèsset anys han passat i la realitat no ha canviat massa que diguem. 

I és eixa lectura que haurien de llegir els “professors tòxics” de qui parla al llibre, o dels pares/mares que contaminen l’ambient, o dels polítics/pedagogs que creen lleis educatives sense haver trepitjar una aula.
I és eixe tipus de lectura que haurien de llegir els/les futurs/es mestres, o els i les futurs/eres professors/eres en eixos “obligatoris” màsters de secundària.
Et sents identificat en cada pàgina i li dónes la raó en tot moment al professor López, però és que té més raó que un sant.
Sí, és una crítica exagerada, és una crítica mordaç, amb humor negre, i que no voldries que fóra realitat el que estàs llegint, però hi és. No tot és de color rosa en una escoleta, escola o IES, però la nostra professió, a vegades he pensat que és innata, i l’has de dur per dins.
T’enganxa. Qui l’ha llegit, l’ha enganxat, estic més que segur! Perquè l’anècdota de la bibliografia (no farem espòiler, com em diuen els de 1r de l’ESO) és mitològica, grandiloqüent, i tots/es hem tingut alguna el primer dia de classe, amb eixa il·lusió mítica que t’inicia dins d’una aula, en un viatge sense rumb. La meua va ser pitjor que la del llibre. 

Recorde que el primer dia de classe (em vam dir hora, lloc i llibre, res més), a l’entrar a l’aula, vaig veure 45 tíos més grans que jo, amb solapada experiència, en un curs de valencià per a professors.
 Em vaig posar massa nerviós, vaig anar a l’excusat (vàter, comú o wc, com diu l’amic Juli Martínez al seu llibre sociolingüístic) i no em vaig recordar de pujar-me la bragueta. Em vaig presentar als oients i un dels presents, va alçar la mà, (il·lús que era, pensant-me que aniria a fer la primera pregunta sobre la matèria) i em va soltar això de... eres poeta? Tothom va voler recolzar-lo amb una gran rialla compartida, que no vaig seguir... Volia que em el món em tragara.
Tots/es, els que ens dediquem açò, que ens agrada (i no saps perquè t’apassiona tant) i volem canviar la societat, com molt bé diu al magnífic epígraf, amb un clarió, hem de començar per mirar-nos el melic i saber riure’s d’un mateix, reconèixer les errades per canviar-les, i millorar. Tenim alumnat del segle xxi, i metodologies, la gran majoria del xx, per no dir del xix.
Allà pel 2000 vaig començar amb açò de la docència. En el meu estimat col·legi concertat Pedro Herrero. Allà vivíem el que fèiem. Allà tenim nombroses històries que també donarien per a un llibre com el de @diloenvozaltaynosreimostodos. Amb l’Iñaki, el Javi, el Vicente, el Salva, Menjacaps, la Conxi, i eixes històries (la del trabuc, la de la piscina, el bateig de companys...). Infinitat d’excursions, de viatges, d’activitats, de disfressar el cole per als carnestoltes, de... del que ens agrada fer amb un fi comú, educar vs ensenyar.
Vaig canviar d’aires allà pel 2009, per això d’aprovar una oposició, amb 0,5 punts d’experiència docent perquè no me la volgueren reconèixer (sembla que en concertada feia distint que en la pública), i vaig parar al Berlanga (Sant Joan d’Alacant). No podré oblidar al col·lega Miquel Gomis i la resta, i el grup (com també diu al llibre) de sibarites, als dinarets que fèiem a Benimagrell on canviàvem el món després de dues botelles de vi blanc, que empassàvem amb un deliciós caldero.
Després vaig passar a un infern, en un d’eixos instituts que ixen a la tele, (amb baralles, problemes de conducta, etc.) i que la directiva del centre feia cas omís, fins que una família perillosa ens va amenaçar de mort i ens adonàrem que allò no era cap peli, perquè els Nacionals en deien el recorregut que havíem de fer cada dia per arribar a l’IES. Encara conserve a la meua pell la psoriasi d’aquell any. I que l’alumnat necessitava eixa disciplina del professor i l'atenció, que els feren cas, perquè es sa casa, era un infern i l’IES era la seua salvació, la seua fugida.
A l’Assumpció (Elx), el primer institut, el de la bragueta, vaig retornar amb condicions laborals difícils (tenia classe de matí i de vesprada) i feia dotze horetes. Però també compartírem moments inoblidables amb el Toni Torres i la seua dona, el Toni Esteve, la Susi, Antonio de Matemàtiques.
I vaig arribar, després de 7 anys al destí definitiu. Al que és ara ma casa al llarg de huit hores, l’IES Platja de Sant Joan (Alacant). On tinc amb un grapat de profes que creuen que amb açò de ser mestre podem millorar la vida del nostre alumnat.
Que podem canviar el pensament de la societat perquè no diguen que tenim tres mesos de faena, cobrem molt i fem poca faena. La gran majoria de pares/mares i alumnes saben, els que estem implicats, que això no és cert, i que tot el treball, l’esforç que fem, que fan (pares/mares, alumnat) té uns objectius i unes metes que aconseguim.
Cal seguir treballant, caldrà seguir treballant perquè cap pare et diga que para que quiere estudiar matemáticas si se dedicará a las artes plásticas, o l’alumne que et diu: y eso, ¿para que sirve?
Caldria començar, com denuncia o mana el llibre de López, riure’s de nosaltres mateixa (el primer) i contar (sense pèls a la llengua) el que amaga el dia a dia en un centre escolar, on saps com entres però no mai com ixes.
Esperarem el premi gratificant d’un alumne o d’un pare o d’una mare, que al final del curs, et dirà la paraula màgica que et farà començar un nou curs, amb més il·lusió i un any més d’experiència: GRÀCIES PROFE!
Josep Miquel Arques Galiana